A peu pel Baix Empordà: Patrimoni de la Guerra Civil al paratge de Coral i Puig Rodon (Palafrugell)

Pau Roig

Seguint l’autovia que porta de Palafrugell a Calella, dalt d’un punt lleugerament elevat situat a un quilòmetre del mar i conegut amb el nom de Puig Carbó o paratge del Coral, hi ha dos búnquers aptes per instal·lar-hi unes metralladores o uns petits canons antitancs i, al seu voltant –tot i que més malmesa–, les restes de la trinxera que els comunicava entre ells.

Ocults durant molts anys per un espès bosc de pins però en un bon estat de conservació, després d’una intensa desbrossada ara són visibles des de la carretera; en el moment de la seva construcció, ara fa vuitanta anys, dominaven un extens camp de tir estratègic i constituïen la primera línia de defensa de Palafrugell en cas d’un desembarcament de les tropes enemigues. A aproximadament un quilòmetre de distància tindrem l’oportunitat també de visitar les trinxeres del Puig Rodon, amb el seu sorprenent refugi subterrani excavat a la roca.

Per començar la nostra ruta ens dirigirem en cotxe cap a Palafrugell, on agafarem l’Avinguda d’Espanya en direcció a Begur. Avançarem per aquesta avinguda fins arribar a la Plaça Josep Pallach, on girarem en direcció a Calella de Palafrugell i Llafranc seguint la carretera GIV-6546 fins a la segona rotonda, deixant el nostre vehicle, per exemple, a davant de l’entrada del Càmping La Siesta. Els dos búnquers del paratge de Coral són just a l’altre costat de la carretera GIV- 6546 –sembla que originalment podrien ser tres construccions o més, però la resta haurien estat destruïdes precisament durant la construcció d’aquesta autovia–, al costat del desviament que porta al càmping Kim’s, perfectament visibles i a una mica més de 100 metres de distància des del punt on hem aparcat al cotxe (coordenades UTM 31T 51.5377 – 4.638378 ETRS89 i UTM 31T 51.5320 – 4.638370 ETRS89).

El paratge de Coral
Poc després d’iniciar-se el conflicte bèl·lic, quan la Comissió de la Indústria de Guerra va estendre els certificats de mobilitzats industrials als tallers de la vila (Trill, Corredor, Dellonder i Gallart) per a la fabricació de projectils i espoletes, Palafrugell es va convertir en un possible objectiu de guerra. Escriu Josep Clara que, especialment a partir del mes de gener de 1937, “la tasca defensiva va ser, primerament, una actuació espontània, derivada de la por deixada pels bombardeigs del creuer pesant de guerra Canarias [el primer va tenir lloc a la badia de Roses el 30 d’octubre de 1936, desfermant la por d’un possible desembarcament dels facciosos] i, després, una feina més planificada”, en la qual hi van intervenir elements heterogenis (civils i militars, persones voluntàries i d’altres obligades, soldats de lleva, presoners, arquitectes civils…). En conseqüència, els comitès de defensa passiva locals creats per la Generalitat van decidir organitzar una línia de defensa dels accessos a la costa, amb característiques de primera línia de foc.

A Palafrugell questa línia es va emplaçar a Puig Carbó i Puig Rodon, els dos dels turons que dominaven la carretera vella de Llafranc i Calella, en aquells moments l’única via asfaltada que es comunicava amb el mar. Sembla que van ser construïts secretament per contractistes locals durant els vespres, en unes posicions protegides per guàrdies segons les indicacions de les autoritats militars locals. Aquestes fortificacions, però, mai van ser atacades i encara haurien servit durant la dècada de 1940, quan el general Franco temia un desembarcament aliat després de la derrota de les forces nazis i feixistes italianes al final de la Segona Guerra Mundial.
Les defenses del paratge de Coral consten d’una línia de trinxera d’excavació senzilla, que uneix dues sòlides construccions de formigó bastides per a emplaçament de metralladores pesants. Els búnquers tenen unes dimensions exteriors de 3’75 per 5’90 metres, amb tres espieres que cobreixen àmpliament tota la geografia del sud del turó i un estret passadís de totxos de formigó que complia la funció de protegir l’entrada al búnquer. Els murs de l’edificació tenen uns 90 centímetres i també estan confeccionats amb totxos de formigó, mentre que la tapa de coberta és una llosa de 20 centímetres al damunt de la qual s’acumula un massís de formigó que en la seva part central arribava als 80 centímetres de gruix.

Puig Rodon
Vistos els búnquers, caminarem pel voral de la mateixa carretera GIV-6546 en direcció a Palafrugell aproximadament 650 metres fins arribar a la primera rotonda que hi ha abans de l’entrada a la vila (el mateix recorregut també es pot fer per dins del bosc, lluny del brogit del trànsit). Al mateix costat dret d’aquesta rotonda surt un camí de terra que hem de seguir amb prou feines durant 10 metres fins trobar, a l’esquerra, un camí una mica desdibuixat que s’endinsa dins del bosc, pel qual caminarem poc més de 200 metres fins descobrir les primeres restes de les trinxeres fortificades amb formigó i emmerletades amb espitlleres que circumden tot el costat sud del turó. En el moment de la seva construcció, a uns quinze metres sobre el nivell circumdant, dominaven àmpliament el Pla de les Alzinelles fins a Santa Margarida. Sumen en la seva totalitat una longitud aproximada d’uns 120 metres, i en el seu extrem situat més a la dreta mirant en direcció al mar es pot apreciar encara una inscripció de la FAI gravada sobre mateix del ciment; malauradament, tota la línia resta avui dia pràcticament colgada de terres i de les restes de les últimes desbrossades que s’han fet al sotabosc de la zona, si bé encara son visibles les peces prefabricades de formigó armat i 1’50 metres de llargària amb les quals es protegia la seva línia frontal.

Precisament, a uns quaranta metres d’iniciar-se la trinxera des del costat sud-oest hi ha una de les entrades al refugi subterrani, excavat majoritàriament en un tipus de roca granular de duresa mitjana però que, superades les dues galeries transversals interiors, es converteix en un tipus de material rocós de naturalesa calcària. En planta, el refugi segueix la tipologia habitual d’aquestes defenses: s’inicia amb dos trams curts de galeria que formen un angle recte entre elles, seguidament s’inicia la galeria principal, de majors dimensions, des de la qual arrenquen dues àmplies galeries transversals. A partir de la segona galeria, que té una curta contra galeria al costat esquerre, s’inicia una forta pujada excavada de forma més barroera a la roca del turó fins arribar a l’exterior, just a l’altre costat del puig.
Les dues boques d’accés (una encarada al sud-oest i una altra al nord-oest) estan emmarcades amb llindes i reforçades amb obra de rajola; la primera i principal està força colgada de terra i deixa a la vista escassament un forat d’un metre per noranta centímetres d’alçària, mentre que l’entrada secundària, en millors condicions, té una alçada d’1’36 metres per 0’80 metres d’ample. Les galeries interiors, la central i les galeries transversals presenten també uns arcs torals confeccionats bé amb maó massís o bé amb formigó. El refugi està obert i s’hi pot entrar lliurement però no es troba en les millors condicions per ser visitat: si no es va ben equipat amb botes de muntanya, casc i llanternes la nostra recomanació és no entrar-hi, ja que pot resultar perillós.

Bibliografia bàsica:

• CLARA, Josep (2012): Els búnquers de la costa catalana. Patrimoni militar en temps de guerra (1936-1939), Rafael Dalmau Editor, Barcelona.
• “El patrimoni de la Guerra Civil a Palafrugell”, d’Ariadna Nieto Juscafresa i Paula Sumber Lunati. Palafrugell, Premis escolars “Mestre Sagrera” 2014.
• http://palatiofrugelli.blogspot.com.es/2009/09/linia-dedefensa-de-la-costa.html.

Recorregut: 2 quilòmetres aproximadament (anada i tornada).

Temps aproximat: 90 minuts (inclosa la visita als búnquers i al refugi).

Dificultat: Baixa. Camí planer però sense senyalitzar que transcorre en la seva major part per l’ample voral de l’autovia GIV-6546 que va de Palafrugell a Calella i Llafranc. El corriol que arriba fins al refugi del Puig Rodon ha estat desbrossat –tot i que el terra és força irregular i presenta nombrosos forats i alguna esllavissada–, però les dues entrades a la galeria subterrània són fàcils de trobar. El refugi no té cap mena d’il·luminació natural o artificial, el seu terra no està anivellat i acumula pedres i runa, ja que a l’estar excavat directament a la roca hi ha hagut casos de despreniments al seu inte rior; pertot això, no és gens recomanable penetrar en el seu interior si no anem ben preparats.