Temi Vives Rego (Biòleg i filòsof. Professor Honorífic de la Universitat de Barcelona. Membre del Grup de Natura Sterna)
Les malalties infeccioses i la natura estan més entortolligades del que ens pensem. Per exemple, els ecosistemes tenen un paper fonamental a l’hora de mantenir les poblacions salvatges que limiten els hostes i reservoris naturals de paràsits i patògens.
Segons l’Organització Mundial de la Salut, les malalties infeccioses suposen una quarta part del total de malalties, algunes estan en expansió, alhora que n’apareixen de noves. Hi ha més de 1400 espècies patògenes pels humans de les que un 60% tenen el seu reservori i estan transmeses per animals (se’n diuen patògens zoonòtics).
Sabem que per exemple la tuberculosi, el xarampió i la verola, són zoonosis (malalties que ens les transmeten animals), que ens van venir quan vam domesticar el bestiar. Molts patògens que es propaguen de persona a persona inicialment procedeixen de zoonosis i alguns virus fins i tot s’han incorporat al nostre genoma i ara son malalties genètiques. Els grans canvis ambientals, demogràfics, i de transport dels dos segles darrers han contribuït a l’emergència de nous patògens i de malalties infeccioses humanes. Dit d’una altra manera, la hípermobilitat de persones i mercaderies, faciliten tan epidèmies com espècies invasores. Les grans ciutats amb alta densitat humana i les mega-granges de cria d’animals són en realitat unes excel·lents incubadores de patògens.
Les malalties causades per patògens que viuen part del temps en medis externs a les persones com l’aigua o en organismes vectors són les que més han estat influïdes pels canvis ambientals. Per tant, la lluita contra les malalties infeccioses demana un gran coneixement de la biologia dels patògens, dels vectors i dels hostes, així com de les condicions ambientals que faciliten o dificulten llur transmissió. Segons alguns autors, els virus que infecten humans són menys de 300 distribuïts en 25 famílies diferents. Hi ha estimacions que diuen que, en les mateixes 25 famílies víriques de risc hi podrien haver uns 700.000 virus potencialment patògens.
No ha agradat a ningú la aparició de la pandèmia del Covid-19 que estem patint a nivell mundial. Aquesta situació és, però, el darrer capítol (però no l’últim) d’una llarga i antiga trajectòria que el món en general, i Europa en particular, que ha provocat històricament moltes morts humanes (i també de bestiar) a banda de pèrdues econòmiques terribles. Per descomptat que Catalunya va patir la part que li tocava de totes les epidèmies europees, doncs els microbis no reconeixen ni s’aturen davant de les línies frontereres que estan traçades als mapes. Qui vulgui repassar de manera gràfica i ràpida la Historia de les epidèmies humanes por fer-ho a https://www.visualcapitalist.com/history-of-pandemics-deadliest/.
És crucial entendre que la higiene (individual i urbana), el progrés social i els avenços mèdics son les eines que tenim per protegir-nos de les epidèmies. A banda, la potabilització de l’aigua de boca, la depuració de les aigües residuals, la correcta gestió de les escombraries són pràctiques higiènico-sanitàries que aturen moltes epidèmies, doncs impedeixen la transmissió de patògens i eliminen llurs vectors (rates, puces, polls, mosquits, etc.). Sortosament hi ha molts patògens sensibles als antibiòtics, mentre que alguns virus responen davant de certs quimioteràpics (dits antivirals). Malauradament, com sabeu a data d’avui ni tenim vacunes ni tenim antivirals eficients per lluitar contra el Covid-19. Dit això i sempre des de la perspectiva científica no ens hauria de sorprendre que regularment apareguin epidèmies com sempre ho han fet. També cal dir amb tota claredat (com he senyalat al principi), que les característiques de la civilització actual augmenten el risc de noves epidèmies.
La protecció de la natura, fer que la civilització actual sigui sostenible i la gradual implantació de l’economia circular, molt probablement ens permetran aturar el canvi climàtic, millorar la qualitat ambiental i el que és fonamental: fer que la ciutadania tingui més temps per les activitats personals, familiars i de proximitat a l’hora que reduïm el consumisme. Tot això, reduiria la possibilitat de noves pandèmies.
Una pregunta clàssica és per quin motiu els patògens i paràsits ens fan mal, i fins i tot ens maten, quan la seva vida depèn precisament de la persona o animal infectat. Cal aclarir que els patògens entren en els teixits de l’hoste i es nodreixen d’ells o dels seus recursos per mantenir-se o reproduir-se, per tant els danys al nostre cos són inevitables. Hi ha una teoria (basada en alguns casos) que diu que la selecció natural descarta els paràsits extremadament virulents que es reprodueixen molt ràpid i maten l’hoste abans de trobar-ne un altre. De la mateixa manera, els que es reprodueixen massa lentament tenen problemes per ser transmesos fàcilment. Cal, per tant, que els patògens en general tinguin unes taxes de reproducció intermèdies que donin temps a la transmissió abans de la mort de l’hoste. La qüestió de la virulència és important. Si la malaltia és molt virulenta, els hostes moren molt ràpid i la transmissió s’interromp aviat. Són els patògens de virulència mitjana els que tenen més efectes a llarg termini sobre les poblacions d’hostes i sobre el conjunt dels ecosistemes.
Però recordeu: quan protegim la natura i recuperem espais naturals estem reduint el risc de noves epidèmies.
