Les noves excavacions a la necròpolis de l’església vella de Santa Cristina d’Aro han posat al descobert un forn d’època tardoromana. Durant els treballs arqueològics del 2021 es va detectar una estructura subterrània que ja evidenciava algun tipus d’activitat relacionada amb la combustió i en aquesta nova campanya s’ha pogut confirmar, malgrat que els treballs continuen.
Es tracta d’una estructura parcialment semisoterrada i excavada en el terreny natural, de planta circular d’1,30 metres de diàmetre i secció cilíndrica. Conserva una porció del laboratori o cambra de cocció. També s’ha evidenciat la graella, la superfície sobre la qual es col·locaven els objectes a coure.
La graella està construïda amb terra cuita i presenta 21 orificis reparats o parcialment esborrats amb material constructiu i ceràmic (tegulae, imbrices i dolia, elements de les antigues teulades i grans recipients d’emmagatzematge). Aquests orificis feien la funció de fumeroles i servien també per a controlar coccions més oxidants (i obtenir materials vermells o ataronjats) o més reductores (donant lloc a objectes grisos o negres).
En relació amb això, les parets del laboratori i la superfície de la graella apareixen amb diferents coloracions de vermell, ataronjat, gris i negre. Les parts més vermelloses podrien indicar l’existència d’una atmosfera amb més oxigen, i les de tonalitat fosca s’haurien originat en un ambient més hermètic. La graella ha aparegut fragmentada, però aquest espai no ha revelat encara el sistema que la sosté i que podrien ser pilars, columnes o pilastres.
A les parets de la cambra de combustió, a més, s’observa una coloració més vermellosa en el costat Est. Segons els investigadors, molt probablement això podria estar indicant la zona amb una major presència d’oxigen. Amb aquesta idea, va continuar l’excavació arqueològica, a la recerca del ‘praefurnium’, l’accés a la cambra de foc i a través del qual s’introduïa el combustible. A més, a les cotes superiors del forn, es van excavar dues tombes sobreposades i a diferent profunditat.
Els materials ceràmics i constructius recuperats a l’interior de la cambra de cocció permeten situar l’abandonament de l’estructura en època tardoromana, entre els segles VI-VIII. Ho constata l’escassa presència d’importacions (escadussers fragments d’àmfora africana i ceràmica africana Clara D) i abundant ceràmica comuna, especialment una forma d’olla que podria correspondre a material de rebuig del forn.
A diferència del forn romà de Solius, de planta rectangular, majors dimensions i sense construccions properes amb una variada funcionalitat, l’estructura de combustió de la necròpolis paleocristiana de Santa Cristina d’Aro es troba relacionada amb una zona d’hàbitat o productiva que ràpidament va ser integrada com a espai de culte.
