El dia 20 de juliol Santa Cristina d’Aro va donar el tret de sortida a la 18ª edició de Concerts d’Aro. Un festival, programat per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Santa Cristina, amb activitats culturals diverses que proposen concerts de màxima qualitat de bandes sonores, música clàssica, sarsuela i fins i tot de màgia.
L’acte d’inauguració va comptar amb una conferència a càrrec de Joan Vives, músic, flautista de bec, professor d’història de la música i divulgador musical. Per a aquesta ocasió Joan Vives va dedicar pràcticament dues hores a fer un viatge musical de sarsuela, des del seu origen fins a la seva última etapa gloriosa.
La sarsuela és un gènere musical i teatral, és a dir combina el cant amb el teatre, que va néixer a l’època del barroc, al voltant de 1650, durant el regnat de Felip IV (1606-1665). Les romagueres, en castellà zarzas, que hi havia en els jardins del palau reial espanyol van fer que es passés a dir palau de la Zarzuela de Madrid. I les primeres representacions que s’hi varen realitzar van prendre el nom de Zarzuela. Calderón de la Barca va ser un dels primers compositors en escriure sarsueles. Amb “El golfo de las sirenes” (1657), no es conserva la partitura, es va anunciar per primera vegada com a Fiesta de la sarsuela.
Aquest teatre cortesà amb música va continuar en el regnat de Carles II malgrat que hi havia una confusió a l’hora d’etiquetar òpera o sarsuela. Un exemple és que a l’any 1705 es va estrenar “Los elementos” com a òpera harmònica a l’estil italià i a la segona edició es va titular Zarzuela. Un dels compositors importants de sarsueles a començaments del segle XVIII va ser el mallorquí Antoni Lliteres, principalment de tema mitològic. En aquesta època dels espectacles escènics coneguts com a sarsueles també es van anomenar sainets musicats, el sainet era un teatret costumista. Un altre compositor destacat va ser l’italià Luigi Boccherini, afincat a Madrid. A l’any 1786 va composar Clementina, al 1792 La Tirana, una dansa popular madrilenya…
Al segle XIX, a causa de les guerres napoleòniques i la influencia de l’òpera italiana, la sarsuela va quedar oblidada. A Madrid, arran de la predilecció de la reialesa i l’aristocràcia per l’òpera italiana, la sarsuela va evolucionar cap a models més populars i més propis de la petita burgesia. D’aquesta manera la sarsuela va crear la tonadilla escènica, un subgènere format per textos còmics curts sense ser escenificats. Es representaven abans o com a intermedi musical de les obres de teatre llargues.
Després del declivi musical amb els regnats de Joseph Bonaparte, “Pepe Botella” i de Fernando VII la sarsuela va renéixer cap a l’any 1850 amb el regnat d’Isabel II. Al 1847 Rafael Hernando va ser el punt de partida del renaixement de la sarsuela o també coneguda com la sarsuela moderna estrenant “Colegialas y soldados”, una sarsuela amb una estructura teatral i musical definida, de caire popular que va connectar amb el públic. Al 1851 va néixer una societat artística per preservar el Teatro del Circo i de retruc va recuperar la sarsuela. “Jugar con fuego” va ser una de les primeres de les moltes sarsueles modernes, dites també romàntiques, que Francisco Asenjo Barbieri va escriure. Unes sarsueles amb arguments d’opereta no populars. En aquesta època els puristes definien la sarsuela com una opereta popular, si no tenia un caire popular la definien com a opereta. Arran del nou èxit de la sarsuela, al 10 d’octubre de 1856 es va inaugurar el Teatro de la Zarzuela però amb la caiguda del regnat d’Isabel II, la proclamació de la primera República, etc. va començar un declivi econòmic a tots els nivells, entre altres, de la sarsuela. Barbieri amb “El barberillo de Lavapiés” (1874) marca un nou rumb a la sarsuela però arran de la crisi la societat no podia pagar l’entrada per veure una sarsuela completa i només pagava per veure el primer acte. Així doncs es van començar a crear sarsueles més curtes, d’un sol acte en compte de tres i van passar a dir-se el género Chico. Federico Chueca (“La Gran Vía”, 1886) en va ser el representant més destacat d’aquest nou gènere tot i que també van destacar altres compositors com Rupuerto Chapí (“La revoltosa”) i Tomás Bretón (“La verbena de la paloma”). Aquestes sarsueles tractaven temes més costumistes, de la vida del dia a dia de Madrid i amb caràcter irònic per tal que atrapés al públic. El género Chico va tenir continuïtat fins al 1900. A partir de llavors van tornar les sarsueles modernes amb més d’un acte i creades per autors nous com Amadeu Vives (“Doña Francisquita”, 1923, una de les últimes sarsueles que va escriure o “Bohemios”, de les últimes que va estrenar a Madrid), Pablo Zorozábal (“Katiuska”, 1931, “La tabernera del Puerto”, 1936), Moreno Torroba (“Luisa Fernanda”), etc. i considerats com els últims compositors de les sarsueles grans.
La Guerra Civil va estroncar el bon moment que tornava a viure la sarsuela i un cop acabada ja no només no se’n van crear més sinó que la sarsuela va anar perdent pes.
A Catalunya, els principals compositors de sarsueles catalanes van ser Enric Morera, que a més d’intentar promocionar el teatre líric català modernista al 1907 va compondre la sarsuela “La Santa Espina”, formada per la sardana que també porta el mateix nom. Josep Ribas va composar al 1922 “Pel teu amor”, un sainet musical i Rafael Martínez Valls va composar “Cançó d’Amor i de Guerra” (1926) i “La Legió d’Honor” (1930).
El diumenge 16 d’agost, a l’Espai Ridaura Concerts d’Aro ha organitzat la gala lírica “Retrobem la Sarsuela”. L’Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció de Noemí Pasquina comptarà amb les veus de Laura Brasó (soprano), Manel Esteve (baríton) i Vicenç Esteve (tenor). El preu de l’entrada és de 18 euros i es poden comprar a https://espairidaura.santacristina.cat.
