Ramir Lacasa
El dimarts onze de maig de 1841 es va fer present a la llum del món en una família molt modesta de la població de Montagut de Fluvià, a la diòcesi de Girona, el nadó Joan Bataller, i per primer cop va percebre, sense tenir prou vida encara per entendre-ho, l’influx que tenen les muntanyes garrotxines sobre les persones, un embruix ancestral i pagà radiat per la natura, que els fa estimar el racó i els lliga de per vida a la seva terra.
Això es degut al fet que l’entorn de l’agut cim de la muntanya del Mont gira la terra de la qual es nodreix el mon i els estels que habiten al cel.
El nou nat era el tercer fill engendrat per Maria Colomer, natural de la vila veïna de Tortellà, que estava casada amb Silvestre Bataller, un treballador del camp, amb qui vivia en una modesta casa amb les germanetes del nat. Dels antecedents familiars d’en Silvestre, la branca Bataller era originària d’Olot, i els Massanes, l’ascendència materna, era montagutenca. Per part de la Maria, el pare Colomer era dels Horts i la mare, la Rosa Pujol, ho era de Tortellà.
El Joan va créixer mimat i feliç entre el riu Llierca i les muntanyes, però quan tenia vuit anys va venir a néixer el Francesc, un nou membre que va arribar a la família per restar-li privilegis. Des d’aquell precís moment va prendre la decisió d’anar-se’n de casa. Era una rebequeria infantil, però aquell trauma tan íntim li va deixar la marca per sempre, i adoptà socialment un caràcter trist i introvertit.
Un bon dia del 1857 va aparèixer sobtadament a Palafrugell. Aanava demanant feina per les fàbriques i semblava haver-se lliurat dels embruixos que el retenien a la Garrotxa. Ja tenia setze anys i encara no sabia ni llegir ni escriure perquè mai no havia anat a escola. Aquella mancança no va ser un impediment perquè l’agafessin d’aprenent de taper fent feines de camàlic. Disposava d’una setmanada que, encara que era molt magra, li va permetre el poder entrar a viure-hi de llogater amb una família, com era de costum a Palafrugell que fessin els forasters solters.
Va passar el temps i el Joan, mal que bé, es va adaptar a la vida del poble i a la feina de taper; almenys això semblava. El 18 de maig de 1870 es va casar. Feia tot just una setmana que havia fet vint-i-nou anys. La seva esposa, Caterina Pi, era una dona vídua de Palafrugell de quaranta-quatre anys que havia viscut a Palamós fins que va morir el seu home, Joan Gisbert Ripoll, un mariner alacantí d’Altea. D’això feia catorze anys.
Va passar el temps i el Joan, més bé que malament, va renyar amb la Caterina i se’n va tornar de lloguer –en aquells moments en deien de pupil·latge– a casa de la vídua Anna Pujol, que vivia amb els seus quatre fills al carrer de Sant Ponç número dotze.
El dilluns 11 de novembre de 1889 Joan Bofill Codina es dirigia pel camí vell a Palafrugell des del port de Calella, i quan ja es trobava a l’alçada de Farena, una planura que s’estén en direcció nord des de Santa Margarida i dista uns dos kilòmetres de la població, va observar que de la barraca abandonada que hi havia en un tros de la seva propietat sortia una fina columna de fum. Aquell fet a una hora tan matinera el va intrigar: era evident que qui fos que l’havia encès estava fent un us il·legal del cobert, i per a treure’s del damunt el neguit que l’assaltava va decidir d’apropar-se i esclarir els dubtes.
Per aquells que no coneixen l’indret de Farena, dir-los que és un territori de bona terra, domesticada i fèrtil. No és completament una planura, això resulta impossible sinó és obra de la mà de l’home: la natura li ha conferit un lleuger desnivell cap al sud que la fa tributaria neta de la conca de l’Aubi.
En Joan Bofill es va apropar fins a la caseta i dins d’ella va veure el cos d’un home mort. D’allà va sortir espaordit adreçant-se directament a l’ajuntament a donar part a les autoritats i a la guàrdia civil, que es van personar al lloc on ell deia haver vist el cadàver. L’espectacle era colpidor: a l’interior de la barraca hi havia un cos completament carbonitzat que no va ser possible identificar en un primer moment. En el mateix lloc es va trobar una pistola de dos canons amb els cartutxos buits, un rellotge, una clau i un ganivet. L’autòpsia que se li va realitzar més tard va evidenciar que el cadàver tenia un tret de bala a la templa esquerra i, desprès de molt esbrinar i fer gestions, es va determinar que el mort no era cap altre que Joan Bataller, de quaranta-vuit anys, separat de la dona i enemistat amb la seva família. El cas es va tancar amb la sentència que es tractava d’un suïcidi, però els molts enigmes que envoltaven el succés mai no s’han aclarit.
