Castell-Platja d’Aro.- L’artista Quimeta (Quimeta Serra, Sant Feliu de Guíxols, 1928), ja disposa d’un espai d’exposició permanent a l’Hotel Costa Brava de Platja d’Aro.
En el decurs d’un acte molt emotiu, i amb la presència de l’artista, que ben aviat complirà 95 anys, la presidenta d’Aromar Hotels & Restaurants, Carme Hospital, ha assegurat que l’Espai Quimeta “esdevindrà un espai molt emblemàtic d’aquest hotel” i ha subratllat “la nostra relació d’amistat de fa molts anys de la Quimeta amb el meu marit, en Jordi Comas, i amb mi mateixa, des que vam començar a adquirir obra de l’artista”. Hospital ha dit també que “l’Espai Quimeta pretén dos objectius: fer conèixer aquesta obra a moltes més persones, que arriben a aquest hotel de tot el món i, que esdevingui un més que merescut homenatge a una artista que ha conreat diverses disciplines i que ha excel·lit per la seva originalitat i personalitat”.
Durant l’acte, presentat pel periodista Josep Puigbó, ha intervingut el biògraf de la Quimeta, el cantautor ganxó Josep Andújar, “Se”, que ha parlat dels seus vincles amb l’artista –a qui ha batejat “d’eterna adolescent”– i ha explicat que “una tarda d’hivern de 1973 es va presentar al despatx de Maria Dolors Ros, directora de l’Escola de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà, amb la intenció d’aprendre les tècniques bàsiques de la ceràmica artística. Tenia, aleshores, 42 anys. I la fusió d’aquelles mans menudes i el fang van provocar una mena d’impacte interior en la Quimeta, que ja no l’abandonaria mai més. Va provar totes les tècniques dels cursos, va evolucionar amb molta perseverança i, finalment, va decidir que el que més l’omplia era fer rajols plens de colors i fantasies evocadores inspirades en els paisatges, les flors, les figures i les situacions romàntiques”.
Al final de la seva intervenció, Andújar ha destacat que “amb tota aquesta matèria primera galvanitzada per l’abraçada del foc, la Quimeta ha aconseguit que la seva obra sigui única, que tingui ànima, que ens atrapi per la seva aparent ingenuïtat i fragilitat, malgrat una força evident”. Després de la seva intervenció, li ha dedicat dues cançons. La última, titulada “la dama del fang”, dedicada a l’artista.
Quimeta Serra s’ha mostrat emocionada durant l’acte i ha volgut destacar la seva vinculació amb la família Comas-Hospital al llarg dels anys, i ha dit que encara no s’acabava de creure “tot el que m’està passant aquests dies, en què sento que la està essent més reconeguda que mai”.
A l’Espai Quimeta de l’Hotel Costa Brava s’hi troben exposades un centenar d’obres de l’artista, majoritàriament ceràmiques, juntament amb alguns olis, i esdevé el primer espai d’exposició permanent i antològica de l’artista.
Quimeta Serra
La Quimeta Serra és una ganxona menuda, inquieta, amable, propera i generosa que, durant més de quaranta anys, ha tingut l’ocasió d’expressar-se a través de la ceràmica i, en un darrer tram de la seva vida, amb olis i collages de ceràmica i oli.
La família fou sempre la seva prioritat absoluta, però en el seu interior hi dormien inquietuds artístiques que somiava d’exterioritzar algun dia. Una tarda d’hivern de l’any 1973, alliberada de la majoria dels seus compromisos personals, es va presentar al despatx de Maria Dolors Ros, directora de l’Escola de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà, amb la intenció d’aprendre les tècniques bàsiques de la ceràmica artística. Tenia, aleshores, 42 anys i portava al darrere el bagatge dels temps difícils: la infantesa durant la Guerra, la postguerra, la cura dels pares, sogres, fills…
Envoltada de la jovenalla que acudia a aquella escola bisbalenca, es va començar a impregnar de l’esperit d’aquells nois i noies, del caràcter emprenedor de la seva professora i va experimentar les sensacions especials, que ja no l’abandonarien, del primer impacte de la fusió d’aquelles mans menudes i el fang, de l’idil·li que començava entre la seva pell i els estrats de la terra. Immersa en aquella mena d’alquímia dels pigments, els òxids, les textures, els colors suaus, el traç, molta, molta pols, i una gruixuda i transparent capa d’il·lusió que desprenia cada rajol, hi barrejava el somriure sincer, bondadós i entranyable de la dona que s’alliberava a través del seu somni realitzat.
A partir d’aquí s’obria una etapa de la qual els artistes no en solen ser conscients: generar art requereix la resposta de l’altra part, no només es tracta d’una expressió personal, sinó que cal connectar amb els qui es topen de sobte amb la seva obra.
Va experimentar totes les tècniques existents en els cursos, va evolucionar amb molta perseverança i, finalment, va sorgir un estil personal que la identifica arreu del món: un estil, senzill, naïf, una gamma de colors suaus, pastels, amables, romàntics i agradables, allunyats de les tres dimensions, amb els quals impregna els seus paisatges, personatges, flors, situacions bucòliques i evocadores que són capaces de desconnectar-nos de la realitat per gronxar-nos en el seu món particular.
Amb tota aquesta matèria primera, galvanitzada per l’abraçada del foc, la Quimeta ha aconseguit que la seva obra sigui única, amb ànima, que atrapa per la seva aparent ingenuïtat i fragilitat malgrat que la seva força és evident. Com si fossin de sucre, els rajols que condimenta amb receptes secretes a tots els racons de la seva casa de la Pineda Fosca de Sant Feliu, han viatjat als cinc continents, conjuntament amb els seus olis i collages, aportant pau a aquells espais particulars dels qui van quedar encisats per la tendresa de l’artista.
Després de la seva primera exposició, a la dècada del 1970, en una botiga de Begur, la seva obra s’ha escampat silenciosament arreu del món. Bona part del seu recorregut s’ha immortalitzat en un llibre, el recordat Jordi Comas i la Carme Hospital li van dedicar una planta temàtica sencera a l’Hotel Aromar de Platja d’Aro i el restaurant Can Poldo està farcit de tot tipus d’obres.
Durant vint anys, tot el mes d’agost la sala d’exposicions de la Casa Patxot s’ha reservat per a la seva exposició anual, i altres espais emblemàtics com el Museu d’Història de la Joguina han mostrat la seva obra. Disposa d’un DVD commemoratiu amb un recull d’obres i una cançó exclusiva anomenada La dama del fang.
(Fragment de l’article de Josep Andújar Pérez “Sé”, publicat l’any 2014 al número 45 de Revista del Baix Empordà)
