L’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC) és una de les entitats impulsores del manifest “Sense periodisme no hi ha democràcia”, i al que Revista del Baix Empordà també s’hi ha adherit, ha presentat el dia 4 de juny, en una iniciativa compartida amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació i el Col·lectiu Ciutadella.
El manifest neix amb la voluntat de reivindicar el paper essencial del periodisme com a garantia democràtica i de denunciar els atacs, les campanyes de desinformació i les estratègies de descrèdit que afecten tant els professionals de la informació com els mitjans de comunicació. La iniciativa ja ha rebut l’adhesió de més de 200 periodistes, així com d’un ampli ventall d’entitats, mitjans i organitzacions periodístiques d’arreu dels Països Catalans, entre les quals destaquen el Sindicat de Periodistes de les Illes Balears o la Unió de Periodistes Valencians.
A continuació reproduïm íntegrament el manifest:
Sense periodisme no hi ha democràcia. El context polític, social i tecnològic fa aquesta frase més vigent que mai i ens obliga a pensar i a actuar per defensar de manera clara la democràcia, els seus valors i les seves eines fonamentals.
L’extrema dreta s’ha convertit, també als Països Catalans, en part de la nostra quotidianitat. Intenta condicionar el debat públic, la feina dels mitjans i la política: busca fer que els discursos d’odi siguin cada vegada més homologables als altres, més centrals. Per fer-ho es val de la manipulació, les veritats alternatives i la desinformació (o, directament, de les mentides).
L’atac permanent als mitjans de comunicació és a l’ordre del dia. Ens acusen de silenciar determinades opinions, d’estar “venuts” a poders polítics o econòmics o de caure en suposats relats woke o bonistes que servirien per amagar casos de corrupció o delictes comesos per determinats col·lectius, en molts casos vulnerables.
Fa mesos que patim campanyes organitzades d’assetjament digital, intimidació i assenyalament que demonitzen periodistes i empreses periodístiques, siguin públiques o privades. Ho fan a través de les xarxes socials, de pseudomitjans i en els discursos de determinats líders polítics o activistes –que no són necessàriament orgànics de l’extrema dreta sinó que els fan la feina bruta. Tot plegat per soscavar el rol social i prescriptor dels mitjans i alimentar la desconfiança entre lectors, espectadors i oients. Aquests atacs, però, no ens faran defallir en el nostre compromís amb la societat ni deixarem d’assenyalar tot allò que sigui una amenaça per als drets de les persones i la convivència democràtica.
Els membres de l’extrema dreta i els seus altaveus també qüestionen les polítiques públiques de suport als mitjans en català, necessàries perquè la nostra és una llengua minoritzada i la indústria opera en un context de competència desigual amb els mitjans espanyols o en castellà. I la màquina del fang, en molts casos amb una aparença alternativa que té la peculiaritat de no qüestionar l’statu quo econòmic o social, organitza campanyes contra mitjans i periodistes que no combreguen amb el relat de l’extrema dreta o que en constata els discursos d’odi i les mentides.
És evident que el periodisme no és infal·lible ni els periodistes o les empreses són perfectes. El corporativisme no ajuda a cap causa. La professió i els que la fem necessitem més autoexigència, més atreviment, més transparència, i més independència dels poders. Però la necessària autocrítica i l’anhel de millora no fan que el periodisme sigui menys necessari per a la democràcia.
Per això, els professionals, les empreses i les entitats signants fem una crida a defensar la feina dels periodistes i dels mitjans com una eina fonamental en la conformació de societats lliures, crítiques, formades i informades que facin possible una democràcia incloent, exigent i de qualitat. I exigim, també, a les institucions mecanismes efectius de protecció davant l’assetjament digital, així com requerir responsabilitat a les plataformes que amplifiquen aquests discursos. Afrontar-ho és una responsabilitat compartida.
3 comentaris. Leave new
El periodisme (i tot) ha de ser lliure; sense censures ni presions. Però no us confieu, el públic no és del tot imbecil; no fiqueu en el sac de feixisme a grups que no ho són. Hi han també molt “feixisme” ideològic entre esquerres.
Parleu de colectius vulnarables…els que arriven i delinqueixen als 4 dies d’arrivar són vulnerables?, els que no s’integren amb les activitats lúdiques (i gratis) que es fan any rera any en els municipis són vulnerables, els que no s’impliquen gens (tampoc ho feien en els seus paísos d’orígen) en la esducació dels fills? Els que només exigeixen drets aperò no obligacions són vulnerables?. No tot si val. I recordeu qui us llegim som gent normal que lluiten cada dia per tirar endevant i que volem una miqueta d’ordre. De ben segur que cap d’aquests que dieu colectius vulnerables us llegeig…perquè amb aquest article no us adreceu a la gent gran amb pensions molt baixes ni als catalans que per motius diversos no troben feia. Aquests si són vulnerables que segueixen llegint i escoltant als periodistes.
Sr. Mainou. De tot el manifest us agafeu només en dues paraules d’aquest paràgraf: L’atac permanent als mitjans de comunicació és a l’ordre del dia. Ens acusen de silenciar determinades opinions, d’estar “venuts” a poders polítics o econòmics o de caure en suposats relats woke o bonistes que servirien per amagar casos de corrupció o delictes comesos per determinats col·lectius, en molts casos vulnerables.
Aquest manifest va molt més enllà, si voleu podeu reflexionar-ho, i si no no passa res.
Un signant del manifest.