Ramir Lacasa
L’apotecari del castell de Palafrugell Francesc Roger deixà escrit en un llibre de la botiga la celebració festiva que va tenir lloc a la població de Palafrugell quan, acabada l’obra de Pau Costa, es va col·locar el primer pany d’or en el retaule.
En realitat l’església parroquial de Sant Martí ha tingut dos retaules majors dedicats al sant que van ser costejats pels palafrugellencs; el primer, del segle XV i estil gòtic, obra del pintor Lluís Borrassà (ca 1360 – ca 1425). Desaparegué i segurament fou desmantellat per aprofitar els materials. El darrer, del segle XVIII i estil barroc, de l’escultor Pau Costa (1665-1727). Aquest fou destruït durant la Guerra Civil espanyola.
El 2 de novembre de 1710 els obrers de l’obra vella de l’església signaren un contracte amb l’escultor, pactant-se per a la fàbrica del retaule la quantitat de cinc mil cinc-centes lliures barceloneses.
El diumenge dia 20 d’octubre de 1771 els dos obrers de l’obra vella, el sastre Antoni Granés i el pagès Narcís Barnoy, acompanyaren al mig de l’església, que era plena de gent, Miquel Prats, pagès de Regencós i habitant al carrer dels Cavallers, a qui seguien el batlle, regidors, síndics i diputats del municipi, després el domer segon Dr. Josep Fina i Plana i part dels curats i beneficiats, darrere d’ells Francesca Prats, esposa de Miquel Prats, acompanyada de les seues germanes Narcisa Mont, vídua i Teresa Bonay, i les dues mullers dels obrers de l’obra. Davant de la comitiva els músics feien sonar les trompes de caça i els “abuesos”.
Quan la cobla del seguici deixà de tocar l’organista de l’església, mossèn Joan Francesc Pujol, interpretà una peça musical mentre la comitiva acompanyava Francesca Prats dalt del Presbiteri, on l’esperava el mestre daurador Francesc d’Assis Serra en una taula davant l’altar, que li donà un pany d’or i un cotó perquè el col·loqués al retaule. Al presbiteri, agenollats pregaren recitant una oració a Sant Sebastià.
Francesca col·locà el pany d’or en mig del triangle de la corona que simbolitzava Déu, situada en el cimbori del retaule, en el punt més alt i centrat. Desprès les germanes en van col·locar un cadascuna i seguidament hi posà un altre pany Miquel Prats, finalment fou el daurador principal qui el col·locà, moment en que sonà l’òrgan, les dues trompes i els dos “abuesos”. Amb dita música es cantà el rosari a la mare de Déu i en acabar, la comitiva, amb la cobla tocant, acompanyà la família Prats a casa seva.
Allà donaren un refresc als acompanyats i desprès, amb la cobla, s’organitzà un festeig en la plaça, sortint la Francesca en el primer ball. Tota la celebració fou costejada pel matrimoni Prats.
L’endemà, dilluns 21, el reverend Lluc Roger, prevere i beneficiat de l’església, acabà de daurar i brunyir la dita corona. Els treballs de dauradura i pintura del retaule els va acabar el mestre Serra, que cobrava la seva feina per jornals i no a preufet, el 22 d’agost de 1784 , ajudat per un o dos fadrins.
Antoni Granés, sastre, i el mestre de primeres lletres Josep Llabià, van ser els obrers de l’obra de l’església que van dur la gestió de l’encàrrec. Malgrat tot, la dedicació i l’esforç que empraven en l’administració de l’obra no es considerava suficient per a molts vilatans, que els criticaven cruelment amb la voluntat de fer-los plegar, un objectiu que no van poder aconseguir.
