Ramir Lacasa
El vent s’ha convertit en un destorb per a la gent, però en el passat era útil, era l’únic motor amb el qual es comptava per a moure els molins, les barques i els vaixells de vela.
Ara ja no, es considera una cosa inútil que només interessa als pescadors, a alguns especialistes i als meteoròlegs. És un error. Ens hauria d’importar més. Als que vivim l’Empordà el clima ens afecta biològicament en els ritmes circadiaris, sobretot el vent. Es pot dir que estem controlats pel vent, perquè aquí no deixa de bufar mai i ens provoca estats d’ànim canviants. Els vents de l’Empordà han modelat un tipus de gent que té comportaments variables, conductes d’humor i temperament que passarien per ser característiques de la personalitat però que són afectacions induïdes que se’ns manifesten segons quin sigui el vent que bufa.
De tots els que se’n podrien donar, dos d’ells es manifesten amb una inexorable contundència, la Tramuntana i el Garbí. Aquests sí que es fan notar; els altres no es poden ni comparar si no és que ens visiten en forma de temporal durant la primavera.
Fixeu-vos en el mapa com es tracta de dos vents oposats, com si fos la manifestació d’una pugna entre adversaris on l’Empordà és l’escenari en què es dirimeix el domini entre l’un i l’altre. Nord i sud, terra i mar, tramuntana i garbí, femení i masculí, seny i rauxa. Dues naturaleses contràries convivint en la mateixa entitat embullades en una perpètua lluita.
Sens dubte el vent que bufa amb més força és la tramuntana; és un vent fred i sec, l’empenta i la persistència del qual deforma els arbres donant-los una inclinació permanent cap al sud, i escombrant-ho tot, així en la terra com en el cel.
A casa nostra, del sector nord, comprès de NO a NE, bufen els vents de mestral, la tramuntana, les provences i el gregal. Són vents generats per un sistema de baixes pressions que es produeixen al golf de Lleó. Els tres primers són vents secs, impetuosos, ratxejats i xiscladors, vénen de terra. Les provences que ens arriben del nord, nord-est ens porten les glaçades. El gregal és un vent humit i a l’hivern sol portar aigua.
Del sector de llevant també ens arriba el gregal, amb el llevant per l’est i el xaloc pel sud-est. El gregal a l’hivern du forts aiguats, i al mar aixeca uns temporals furibunds. Del vent de llevant, quan bufa a l’estiu en diem marinada, i quan apareix a començaments de la tardor i l’hivern du pluges.
El llevant és un vent poc freqüent però de temporal, que quan es desencadena deixa anar contra la costa, sense cap obstacle que l’aturi, tota la força que du. El llevant és un vent característic dels equinoccis i solsticis, que es presenta sota un cel tenebrós acompanyat de fortes pluges.
El xaloc pot entrar de vegades amb força pluja i fortes ventades, que al mar provoquen onades imponents. Tots tres són vents humits i temperats.
Els vents del sector sud es coneixen pel nom genèric de vents de garbí i van des dels límits del xaloc al sud-est, amb el migjorn al sud fins al garbí al sud-oest. Aquests vents també són humits i depenent de l’època, la intensitat o l’hora en que es manifesten poden portar pluges i mal temps.
Amb el bon temps estival, a l’una en punt del migdia es presenta el garbí, el vent típic de les tardes d’estiu, és un vent humit i llepissós que ens angunieja les migdiades i desapareix a les set de la tarda.
A l’hivern el vent de garbí bufa durant dies o setmanes i no sol faltar durant la Quaresma, per això també se’l coneix amb el nom de vent de Quaresma. És el vent de les migranyes, del reuma i les depressions, i com un bon adversari de la tramuntana aquest no només no neteja l’ambient, ans al contrari, sembla que l’enteli mostrant-lo difuminat. A mar aixeca boirines arran d’aigua amb onades curtes i escumoses que incomoden la navegació de les embarcacions petites.
El vent de migjorn a començament de la tardor i l’hivern du pluges, que de vegades s’allarguen en excés i provoquen espectaculars rierades i inundacions.
Els vents de ponent, que són vents secs i calents, apareixen poc, i quan ho fan no solen bufar durant gaires dies. El més meridional és el llebeig i en sentit horari el segueixen el ponent i el mestral. Inclús a l’hivern solen ser vents calents que es converteixen en abrusadors. Sempre que hi ha fortes ponentades, el temps es girà de llevant i produeix pluges al cap de poca estona.
En sentit augmentatiu o diminutiu a aquests vents principals els posem substantius que ens donen una idea de la intensitat amb la qual bufen. Si és huracanat el nom del vent anirà precedit pel mot “gropada”, com gropada de llevant o gropada de tramuntana. Si bufa amb molta força s’afegeix el sufix “ada”, com mestral-ada o tramuntan-ada. Quan és de poca intensitat els noms dels vents adquireixen diverses variants, mestraló, tramuntanota, gargaló, llevantot, xaloquell, garbinot, ponentot i terraló.
Fora d’aquests vents que podem dir titulars se n’ocasionen uns altres de menor entitat sobre tot quan fa molt bon temps. Quan això passa, es produeixen diferències de temperatura entre el mar i la terra, perquè aquesta s’ha escalfat o refredat més ràpidament que l’aigua, i és llavors que apareixen els oratges (brises).
