Homenatge a Eduard Carbonell i Esteller

Alfolí de la Sal – Museu de L’escala. Dissabte 30 de maig de 2026, 12 de migdia

El campanar tocava les dotze i a l’Alfolí ja no hi cabia ni una agulla. La sala principal plena de familiars, amics íntims, polítics. Ponents a punt per posar paraules a l’enyor, a l’estima, al reconeixement, a la reivindicació, al compromís amb un home que es va estimar l’Escala com si hi hagués nascut i al seu tàndem vital, la seva esposa Núria Puertas, que li fou puntal, passió, companyia, consell i amiga incondicional a les verdes i a les madures, sempre somrient.

El dia ha acompanyat, feia bo, la mar perfumava l’aire, el sol lluïa i a dins la sala de pedra que preserva la memòria mil·lenària dels escalencs s’anaven sumant gent de totes les edats. Aquelles parets que encara destil·len la salabror que els conserva cada compromís, cada idea, cada avenç i en conté l’afany, els oficis, la memòria col·lectiva i la visió de futur estava ben predisposada a contenir les emocions que s’han anat desgranant en les diverses intervencions. Han anat parlant respectant l’horari i l’escaleta establerta amb puntualitat quasi britànica.
La Sala annexa, impecablement sonoritzada, lluïa una pantalla on tot ha anat passant com un somni real. Curulla d’amics, coneguts, escalencs i empordanesos, catalans d’ambdues vessants de Canigó que han vingut per escoltar, aplaudir, contenir més d’una llàgrima mentre s’explicava qui fou aquest home que ha ajudat al país a ser com el coneixem, que sense alçar la veu imposava perquè sabia de què parlava i què volia i que va defensar fins el darrer dels seus dies el Patrimoni, la Cultura i el Paisatge físic i emocional que els relliga. Del MNAC a l’Alfolí, del Cementiri marí a Sixena i Can Marnages.

El fill, la filla i el nét gran, com hereus d’aquest llegat, presidien la sala, amb tota la família extensa –la de sang i la triada– fent-los d’escuders fidels. Les autoritats a l’altra banda han anat escoltant i apuntant allò que s’anava desgranant dalt de la tarima mentre el mestre Josep Bassal Riera pautava els silencis reflexius fent sonar J. S. Bach al violoncel.
L’acte l’ha obert l’alcalde, en Josep Bofill Testart glossant el vincle de l’Eduard amb la vila, l’empeny de tants projectes i les anècdotes dels darrers anys compartits en converses. Na Lurdes Boix Llonch i en Francesc Targa Benet, membres de la Comissió Can Maranges –representants i responsables que aquest acte de memòria hagi estat possible aconseguint que les administracions se’l fessin seu– han explicat qui fou l’Eduard per l’Escala dels anys setanta i vuitanta i noranta i dos mil. Un aliat sempre predisposat a ajudar-los a crear el clima, l’estratègia i les accions per aconseguir salvar l’Alfolí i el Cementiri marí i ara presidint la Comissió de Can Maranges. L’objectiu: aconseguir fer avinent a l’ajuntament que cal fer el pas amb Can Maranges i tancar el cercle escalenc. Que Can Maranges sigui del poble per tenir un espai de cultura, atracció per tota mena de visitants i sobretot memòria viva d’una família a qui l’Escala té consciència de deure d’alguna manera seguir existint després de les guerres carlines.

L’acte ha seguit amb la veu de les amistats tardanes. Judith Cobeña i Guàrdia ha exposat el mestratge rebut en termes de servei públic i amor al patrimoni i a la gent que l’Eduard transmetia a qui se’l volia escoltar. Carles Duarte i Montserrat, erudit, amic, company en feines i en projectes ha glosat l’Eduard pletòric en l’empeny de convertir el MNAC en el què ara és, un referent mundial en l’amor pel romànic i en tot l’art català que dialoga sala a sala i explica Catalunya, el compromís amb els llocs i el “savoir faire”, les lleis que va impulsar i la defensa del patrimoni actual. Jaume Comas i Gras ha exposat en prosa i vers aquell mirall de convicció que fou l’Eduard per tanta gent i la forma discreta de la que es servia per guanyar punts en cada projecte a defensar, aquella consciència de país, aquella necessitat de defensar la reconstrucció i la projecció cap un futur complert. Paquita Bonachera Carreras tot seguit ha dibuixat l’amic dels anys setanta amb qui compartint fets quotidians com portar els fills a activitats d’estiu, va acabar trenant una tela invisible, forta i indestructible de curiositat intel·lectual, de defensa del patrimoni escalenc i català, de tendreses. Han anat tancat l’espai emotiu, la família, l’Aurèlia, la filla, hi ha posat veu, l’Adrià, el fill ha exercit d’escuder i còmplice, ens han explicat qui era el pare i la mare, un tàndem indissociable de qui han rebut un llegat, una visió del món, de la cultura, el patrimoni, l’art que els traspua amb la respiració, no cal esforçar-s’hi, només rellegir, escoltar, revisitar textos o fotografies per connectar amb qui els crearen. Per tancar l’acte en Josep Tero amb la seva guitarra ens ha regalat un “Quan dic l’Escala” memorable, emotiu, punyent, veritat.
Ha tancat les tandes de parlaments l’actual consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’honorable Sonia Hernàndez Almodóvar que ha clos expressant l’estima per la vila, el reconeixement per la vàlua de l’homenatjat i el compromís de seguir ajudant a preservar el patrimoni català. Un passi de fotografies familiars amb música italiana de fons han posat la cirereta a un acte emotiu, savi, tendre i compromès, com era ell.

Eduard Carbonell i Esteller. (Barcelona, 20/01/1946-Bellcaire d’Empordà, 18/08/2025): catedràtic d’Història d’Art medieval (UAB-UdG); director general del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya (1988-1994); promotor actiu de la Llei de Museus (17/1990), Llei del Sistema Bibliotecari de Catalunya (4/1993), Llei del Patrimoni Cultural català (9/1993); director del MNAC (1994-2005); director del Màster Oficial en gestió del Patrimoni en l’Àmbit Local; membre actiu de la Comissió de defensa de l’Arquitectura popular (1975); president de la Comissió Can Maranges (2023-2025).