Hi ha gent que està feta d’una pasta especial, són aquella gent sempre disposada a donar servei als altres, exigents en la seva feina i valents. A la rotonda d’entrada a Ullà venint de Verges, a mà dreta, de fa setze anys que hi hem anat veient créixer un quiosc de verdures fresques acabades de collir, ofertes de principi d’estiu fins entrada la tardor.
Els qui vivim pels verals ja l’esperem, els qui aterren per fer uns dies de vacances, acaben aturant-s’hi un dia o un altre i repeteixen, segur. Com aquest n’hi ha uns quants més als vorals de les nostres carreteres, no us faci vergonya, atureu-vos-hi, compreu, valen la pena.
A Ullà, el nostre quiosc particular és “L’Hort de l’avi”, de l’avi d’en Pere. L’avi era qui menava l’hort, el qui va ensenyar en Pere a estimar-se el terròs. El vailet quan va créixer, va anar a voltar un xic i va adonar-se que a França, a la nostra Catalunya nord, els pagesos com el seu avi, com els pares, com ell, paraven a peu de carretera o a les places dels pobles petits, mostraven ben posades les seves verdures, les fruites i les venien, directament, sense intermediaris. Va portar la idea i amb la seva primera dona, la Maria Antònia van muntar el primer quiosc. Ara el duu amb la Pilar, energètics, amables i amants de viure de la terra. Pagesos de fonda tradició, dels qui tenen record de quan no eren les màquines enganxades a un bon tractor les que llauraven, segaven, adobaven o regaven la terra, sinó ells i el bestiar primer, després a poc a poc i amb molt d’esforç, màquines i maquinetes que alleugereixen les feines grosses. Les petites cal seguir-les fent a mà i amb bon ull. L’ull del pagès –com el de l’amo del cavall– és el que engreixa la bossa a final de temporada. Unes tomateres ben plantades i adobades donen tomates per convertir en amanides saboroses, conserves per tot l’any i fins i tot confitures nivell gourmet. Un tipus o altra d’albergínia marquen la diferència a l’hora d’aturar-se a triar quina vols pel teu guisat. I les trumfes depenent de a quina terra llevin es guarden o no, tenen un gust o un altre, si no hi entens en Pere i la Pilar t’expliquen com va la cosa.
Setze anys són molts, hi han vist gent de tota mena, les han passat de tots colors amb coneguts i estranys i resisteixen. Ara mateix els aires pels pagesos bufen dur, les administracions no els faciliten la vida en res, els ofeguen amb tràmits burocràtics, els obliguen a presentar instàncies per a poder preservar paisatge i terres que haurien d’estar preservats d’entrada pels legisladors del país. Un país que quan venen eleccions tots diuen que volen modern, avançat, sostenible però que els qui els votem, sabem prou bé que és un país castigat per la “burrocràcia”, digna del segle XIX, amb passants que no s’escolten la lògica de la terra i ni coneixen això que ara els ha donat per dir-ne “territori”. Un territori que no trepitgen i que com que no el trepitgen, ni hi passegen, ni parlen amb els pagesos, no saben com estimar-se.
En Pere i la Pilar una tarda d’aquestes de xafogor enganxifosa, em conviden a fer un tall de xíndria. Un cop he omplert el cistell, m’expliquen -a l’ombra d’una saula centenària que ens aixopluga- que justament fa poc, ara que per fi han civilitzat la carretera, l’autoritat del moment volia carregar-se la saula i els xiprers. Arbres que si parlessin ens podrien quasi explicar com anaven vestides les tropes napoleòniques!!!. Van poder aturar-ho, perdent un temps preciós fent instàncies i requeriments, fent-se més pesats que els de les oficines pagades per tots nosaltres i com aquesta, mil anècdotes més. No hauria d’anar així, però hi va.
Acabem parlant de fruites i verdures, dels formatges que un bon col·laborador exposa allà al costat, fets amb llet de cabra, d’ovella o de vaca, artesans i boníssims. A L’Hort de l’avi hi podem trobar: patates, mongeta tendra, enciams, tomates per penjar, per xucar pa, per amanir, per fer-ne conserva, pebrots verds, vermells, italians, d’aquells verd clar bons per fer coques de trempó, cogombres, albergínies morades, albergínies blanques, pomes, albercocs, préssecs, melons, xíndries, naps, cols, apis, alls, cebes i de ben segur que em deixo menges!. Oli de les seves oliveres! Km 0! Premsat en fred!
Ens hi aturem per fer petar la xerrada, per saber quina és la nova collita, si ens poden reservar un parell de caixes curulles de bones tomates que volem fer confitura i conserva per tenir-ne tot l’hivern al rebost. En Pere i la Pilar sempre tenen un somriure, sempre tenen una recepta nova per a compartir i se’ls nota la feina a la pell, a les mans, a les cares, anys de terrejar, faci sol o plogui, faci calor o el vespre arribi d’hora. La feina de pagès no sap què són les vacances, ni els dies de lliure disposició, ni els permisos. Tenen 24 hores, sense rellotge sempre van a l’hora i si tenen bestiar, poc o molt, a l’hora en punt.
Pagesos, gent de casa, gent valenta amb les idees clares, gent que ens preserva el paisatge i el rebost, gent a qui cal tenir respecte i molta estima. Totes les Pilars, tots els Peres del país amb quiosc de fusta fet a mà, per a donar-nos servei de l’hort a la taula, cal que ens els mirem de dret als ulls i no només els veiem de passada, cal escoltar-los i aprendre, ells són les nostres memòries arrelades als aspres.
Ja ho sabeu, si passeu per Ullà, atureu-vos a “L’Hort de l’avi”.
Gràcies nois, bona temporada tingueu!
