Ramir Lacasa
Als primers artesans del suro a casa nostra els anomenàvem “tapiers”. En aquells moments tan primerencs del segle XVIII no es coneixia una altra paraula per a anomenar-los, i dir-los així ens va anar bé durant un cert temps.
Era un apel·latiu conformat en català al qual s’havia arribat afrancesant la paraula “tap”, però el mot que millor s’adeia per als manufacturers, i que es va introduir immediatament, fou el de tapers. Totes dues denominacions van conviure sense conflicte, fins que la darrera es va acabar imposant i això va fer desaparèixer l’altra.
La manufacturaria del suro fou introduïda a Catalunya pels artesans que hi havia entre els emigrants del Rosselló i el Vallespir que s’instal·laren en poblacions catalanes on abundaven els alzinars. Aquesta migració s’havia produït gràcies a l’augment de la producció i comercialització d’aiguardent quan, a causa de la guerra amb França a finals del segle XVII, holandesos i anglesos trencaren relacions mercantils amb els gals i establiren vincles comercials amb Catalunya. A casa nostra les fassines es van veure a partir d’aquell moment en la necessitat d’augmentar el subministrament de taps amb els quals poder cobrir la demanda. D’aquesta manera es va impulsar la manufactura del suro, de la qual es desconeixia la seva tècnica d’elaboració, i calia portar els mestres i oficials tapers de les zones productives franceses.
Diuen que el primer taper de Catalunya va ser el negociant Grau Esteva Llach de Tossa de Mar. Efectivament, al llibre de notaria de Sant Feliu de Guíxols de 1739 es diu que Grau Esteva tenia obert un obrador a Tossa, com a mínim des de l’any anterior, on tres “bouchonniers” francesos feien i confeccionaven taps: Pierre Babie, de 27 anys i natural de París, Pierre Barry, amb 24 anys i de Baiona, i Joseph Blanxart, un jove de 19 anys de Bordeus.
També es va fer popular un relat on es deia que en un moment concret de la dècada de 1740 un francès que residia a Llagostera duia una vida molt apartada i misteriosa al seu allotjament. Traginava amb pannes de suro i la cosa intrigava el poble, que volia saber quina era la vida oculta que duia el “gavatx” en el seu habitatge. Els intrigats veïns van acabar descobrint que emplenava el seu temps confeccionant taps. Però son fets documentats i no llegendes els que situen Joan Tarré com a primer taper llagosterenc reconegut amb la data coneguda més antiga, el 22 de maig de 1753.
A Palamós trobem un tal Pere Ballet, d’ofici taper i origen francès, que figura fent de padrí de baptisme en el llibre de registre el dia 20 d’abril de 1740.
El primer taper, el taper pelegrí de Palafrugell del qual es té coneixement, era fill de Sant Feliu de Guíxols i en aquella població va néixer en el sí d’una família de pescadors. El primer dia de juny de l’any 1740 fou batejat Benet Feliu Bosch a la monacal i parroquial església de Sant Fèlix; era fill de Josep Feliu, d’ofici mariner, i de Magdalena Bosch, sa muller. I li fou posat el nom de Benet en honor i memòria del seu avi matern, Benet Bosch. La modesta família Feliu-Bosch vivia al Raval de la Riera, un barri extramurs situat a migdia de la població, al costat del monestir, que el 1720 comptava amb una quarantena de cases, la majoria d’elles eren residències de pescadors.
El jove Benet d’ofici “tapier” es casà a Palafrugell, on vivia des de feia uns anys, amb Maria Cols Matheu, el 5 de desembre de 1761, i a la població van nàixer els seus fills, Benet (1762), Antoni (1764), Miquel (1767), i Manel (1769). El darrer fill nasqué quan Benet Feliu ja era mort, decés que va tenir lloc a la vila de Sant Feliu el dia 26 de setembre de 1768. En aquell fatídic moment tenia vint-i-vuit anys.
Deixa un comentari